DISSONÀNCIES

bloc musical de 4CANTONS

Article al setmanari la Directa: “Els orígens del house: classe, raça i orgull LGTBQ”

No-Way-BackArrels | A continuació el darrer article que he escrit per al setmanari la Directa.

Els orígens del house: classe, raça i orgull LGTBQ

El house com a música del Chicago dels 80 lligada als conceptes de classe, raça i orgull LGTBQ, i estigmatitzada per una fòbia invisible i profunda cap a les sexualitats dissidents. Aprofitant que el Cultura Trans i la mostra FIRE estan al tocar, ens acostem als orígens d’una música injustament menyspreada que ens endinsa cap als col·lectius LGTBQ dels guetos afroamericans i llatins de la ciutat de Chicago als anys 80. Un viatge dignificador intensament marcat per un esperit comunitari i amb infinites ganes d’alliberament.

Els orígens dels estils musicals i les seues escenes sempre són apassionants i estan marcats per factors múltiples. Així, radiografiar els orígens del house implica endinsar-se en als barris pobres del sud de Chicago i emmirallar-se amb l’esperit alliberador transmaricabollo que algunes afroamericanes i llatines estaven portant a terme malgrat el context d’opressió habitual i agressions contínues a les quals estaven exposades des d’àmbits diversos (l’institucional, el familiar…). Ja ho deia, Frankie Knuckles, un dels pilars d’aquest fenomen, per explicar l’infravaloració del house als EUA: “el meu país sempre ha menyspreat tot allò que procedeix de la cultura gay, i si damunt és negra, encara pitjor”.

No obstant, tot i tenir el triple estigma per ser pobres, transmaricabollos i afroamericanes o llatines, estaven boges per visibilitzar-se en un context de conservadurisme radical com va ser l’era Reagan durant la dècada dels 80. Així, la nit es convertí en una fidel aliada.

 Orígens estètics

Segurament, l’ingredient base de tot aquest bollit és la música disco de la dècada anterior i una essència soul inherent a les comunitats afroamericanes de l’època i transmeses per via generacional. De fet hi ha qui diu que el house és al disco el que el funk és al rhythm’n’blues i el que el punk és al rock’n’roll, és a dir, una radicalització de la música cap al seu pur esquelet rítmic i cap a una major velocitat.

 Siga com siga, està clar que sols amb la música disco no es fa el brou. Així, l’electrònica europea (Kraftwerk, l’EBM i el synthpop) també seran centrals per configurar els contorns del house de Chicago i ajudaran a repensar allò que venia del disco donant-li un caràcter més sintètic i contemporani.

A més, l’electro vinculat al primer hip hop, i en especial un tipus de baix rotund usat en aquesta música  –més basat en la síncopa del funk i l’electro que en la música disco– ajudarà també a perfilar una idea més clara del que serà el house.

Chicago anys 80

 Si hi ha una persona amb la funció de corretja de transmissió entre el que es coneixerà com a postdisco o prehouse i el house pròpiament dit, aquest és Frankie Knuckles. Així, després d’anys d’experiència com a dj pels petits clubs mig clandestins i pecaminosos de la nit dels ambients LGTBQ de Nova York, decideix instal·lar-se a Chicago cap a 1977 convidat a unir-se al club que donarà més endavant el nom de la música, Warehouse.

A més a més, un fet molt important, com explica el crític Luis Lles, que va accelerar el naixement del house a Chicago “va ser la introducció per part de Knuckles de les caixes de ritmes TR 808 i TR 909 per reforçar els ritmes” dels temes que punxava i així desfermar l’èxtasi i la catarsi dels dansaires. A més, l’ús d’aquestes màquines per satisfer la preferència per ritmes més ràpids i contundents per part dels kids –terme que es referia als joves gays afroamericans de l’època– també ajudà a la precipitació del gènere.

Els kids provinents dels guetos del sud de la ciutat i amants de la cultura de club no tardaren a adoptar aquests catxarros futuristes per crear els seus propis temes. Com a exemple tenim a imprescindibles de l’escena com Jamie Principle, Jesse Saunders, Adonis, Chip E o Marshall Jefferson, tots ells deixebles de Knuckles i participants de la primera generació house de Chicago.

Aquests aparells donaran les eines necessàries per fer retronar els subterranis d’una ciutat com Chicago amb un ritme repetitiu i contundent, a més d’excitant, narcòtic i torbador, que unit de vegades a unes veus erotitzants generava una sensació nova que a la llarga provocaria la creació de tota una infraestructura de segells discogràfics disposats a traure rèdit d’aquesta expressió artística.

Cal afegir que l’aparició de la santa TB 303 encara cargolarà més la troca. Aquest sintetitzador per processar baixos –molt usat també al techno de Detroit– farà aparéixer un nou subgènere anomenat acid house. És a dir, un house basat en un so que començava a prendre una certa distància respecte a la música disco. Un so més marcià, més introspectiu, més sintètic, estrany i amb unes freqüències hipnòtiques i lisèrgiques que eclipsarà l’electrònica mundial fins al punt de ser banda sonora del que s’ha batejat com a old school rave, primeres raves europees creades a Gran Bretanya en el conegut “Estiu de l’Amor” de 1988 –germen del que posteriorment s’ha vingut coneixent com a free techno parties–.

Cultura de club

El house i els seus clubs no serien el mateix sense l’existència dels petits clubs vinculats a la comunitat LGTBQ que ja existien a la dècada dels 70 a ciutats com Nova York. Són hereus directes. Aquests espais moltes vegades subsistien en la clandestinitat –moltes altres no–, i servia de refugi i alliberament a multitud de persones que participaven d’un mateix sentiment de comunitat relacionat amb unes sexualitats dissidents i, per tant, no heteronormatives.

D’aquesta manera, el Chicago de l’era house, també tenia els seus temples, potser ja no eren tan petits com a la dècada anterior, però continuaven mantenint aquest esperit antiestablishment que venia donat pel tipus de música innovadora, pel públic que participava de l’espai i per la seua actitud enfront la nit i també, segons com, enfront la vida. Una actitud que alguns s’han atrevit a plantejar com una mena de comportament punk que els feia ignorar Déu, l’Estat, el treball, la llar i la família i que venia acompanyada de la necessitat de pertànyer a un entramat LGTBQ basat en el ball, l’amor, la unitat, el respecte i el suport.

Aquests temples de la música a Chicago van ser diversos, Playground, The Future… Tot i que els tres més importants foren el Warehouse, el Power Plant i el Music Box. Tots mites alimentats per la música de gent com Knukles, Ron Hardy, Jesse Saunders o Farley Jackmaster Funk.

Fòbies profundes

Si hi ha un fet clarament injust relacionat amb aquesta música és l’estigmatització que tradicionalment s’ha fet servir des d’alguns sectors provinents d’altres gèneres electrònics. De fet, no és difícil escoltar termes com moña o pastel per referir-se en general al house. Igual que tampoc és estrany escoltar que el house és una música comercial.

Doncs bé, totes aquestes afirmacions i generalitzacions no deixen d’amagar una fòbia a allò provinent de la comunitat LGTBQ i les seues experiències traduïdes en música, en cultura. Per tant, trobem un odi latent, subterrani i invisible que s’arrossega d’una cultura patriarcal i heteronormativa com l’actual i que es reflexa amagada rere discursos aparentment innocus.

El problema no és si una música és moña o pastel, o si és comercial o no. El problema és la parcialitat en com s’usen aquests discursos. És a dir, la majoria de gèneres de l’electrònica –i de la música en general– tenen un principi més subterrani i genuí, i un procés de popularització i massificació que genera uns usos de la música més mercantilistes i, per tant, comercial. Així, no es tracta de la mateixa manera aquest fenomen a la música house, que per exemple, al punk, o fins i tot al techno. Amb el house hi ha una desconeixença estesa –i molt poc neutra– que porta a fer generalitzacions perilloses i tendencioses que amb altres gèneres no passa. No és casualitat.

VIH: drama i empoderament

Aquests anys coincideixen amb un dels punts àlgids del contagi per VIH. Eren temps on la prevenció i les pràctiques actupstampsexuals segures encara no estaven molt esteses. Així, la comunitat LGTBQ va quedar molt tocada en part per l’alt grau d’estigmatizació –i fins i tot de criminalització– al qual es va veure sotmesa davant la passivitat d’una societat conservadora i unes institucions patriarcals i amb una fòbia explícita.

L’aparició de la figura del sidós o sidosa creava un estereotip discriminatori vers la gent LGTBQ, a més d’estendre la creença que per poder-te contagiar havies de formar part d’aquest tipus de gent desviada, vinculada a la nit i la mala vida. En poques paraules, eren temps on s’excloïa públicament la possibilitat que el VIH fóra cosa d’heterosexuals.

Quan la Sida comença a emportar-se vides entre la gent que participava de l’escena house i la història es torna traumàtica, és quan realment s’aprecia més bé aquest sentiment d’unitat i de pertinença a una mateixa comunitat amb uns valors concrets. Així, davant el silenci assassí de les institucions i l’aïllament dins la societat, els col·lectius LGTBQ han de buscar formes d’empoderament per enfrontar-se a la situació i ajudar-se. És en aquest context, per tant, quan apareixen col·lectius com Act-Up, Queer Nation o el feminista Wham! per tractar entre altres temes la problemàtica del VIH des d’una perspectiva radical i amb l’acció directa com a eina. Les accions es multipliquen i molta de la gent que participava dins l’escena del house recolzava directa o indirectament aquesta lluita. Això sí, mai aturarien la dansa d’una música que com Lles deia “parlava de suor, cossos en acció, frenesí, ball i desig”. En definitiva –i malgrat tot– amor i unitat.

Enllaços interessants:

–      Història del house d’una persona que hi va participar (en anglès) http://www.livingart.com/raving/articles/housemusic101.htm

–      Llibre Loops. Una història de la música electrònica

–      Cerqueu: Frankie Knuckles, Jamie Principle, Jesse Saunders, Adonis, Chip E o Marshall Jefferson

One comment on “Article al setmanari la Directa: “Els orígens del house: classe, raça i orgull LGTBQ”

  1. ceerre
    Juliol 22, 2013

    LGTBQ=Acronyms that represent the constellation of lesbian, gay, bisexual, trans-identified, two-spirit and queer identities.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

Information

This entry was posted on Juliol 15, 2013 by in 4CANTONS, Altres, Electrònica and tagged , , , , , , , , , .

TWITTER

Síguenos en Twitter Siguenos en Facebook Siguenos por RSS Siguenos en Soundcloud Siguenos en Vimeo

Netlabels, Netaudio, Music and other things

Join 524 other followers

%d bloggers like this: