DISSONÀNCIES

bloc musical de 4CANTONS

La cultura netlabel o com bufetejar la indústria discogràfica

Fa uns mesos, una amiga em va animar a escriure una ressenya sobre el món dels netlabels per a la Revista dels pobles de la Mariola Barcella.

El text final, després de les annotacions, correccions i crítiques que em va fer,  va quedar així:

Darrerament, a certs ambients dels subsòls del planeta Terra ha aparegut el que molts anomenen «cultura netlabel». Una traducció ràpida i imprecisa d’aquest anglicisme seria «segell discogràfic per internet». En l’actualitat, els netlabels són un fenomen dins de la música independent suficientment potent com per generar una sinergia molt integrada al ciberespai que acaba traspassant els límits virtuals i esdevé, també, part del món físic.

Més enllà de la diversitat d’interpretacions hi ha uns mínims compartits. A mode de síntesi: un netlabel és un segell discogràfic que distribueix la seua música en formats digitals (normalment MP3 o OGG) mitjançant la xarxa i sovint utilitza tècniques de guerrilla en la promoció, és a dir, formes no convencionals de comunicació i intervenció normalment relacionades amb el disseny gràfic. A més a més, potencia les descàrregues gratuïtes, raó per la qual no acostuma a obtindre ingressos econòmics i, per tant, no hi ha cap relació econòmica entre segell i artista.

Per a comprendre aquests aspectes cal contextualitzar l’escena netlabel a l’era digital amb l’aparició d’internet i de nous formats d’àudio digitals que permeten escoltar música sense un suport físic (vinil, cassette, disc compacte). L’abaratiment del preu dels ordinadors facilita l’accés als mateixos, de manera que cada vegada més gent els utilitza com a ferramenta per fer música. Açò, sumat a l’expansió de la connectivitat a internet, fa que el cost de produir música amb una certa qualitat siga molt baix i que distribuir-la massivament estiga a l’abast de tothom i no sols de les grans discogràfiques.

Per a publicar-la, la majoria de segells online empren llicències lliures o copyleft, que estimulen la descàrrega gratuïta, mentre que la gran indústria fa ús del copyright i no l’autoritza. Les llicències més utilitzades són les creative commons i permeten que terceres persones utilitzen o modifiquen l’obra sota unes condicions determinades escollides per l’autor. Així, la relació entre autor i netlabel és horitzontal ja que és ell mateix qui realment explota els drets de l’obra amb tot el que comporta, al contrari que amb el restrictiu copyright. Com no hi ha lligam contractual entre ambdós, l’autor pot enjogassar-se amb altres netlabels o, fins i tot, amb segells amb un perfil més clàssic. La retribució del músic s’obté dels concerts i no per la venda de l’edició física de l’obra, com ocorre al mercat habitual. Ara bé, això no garanteix solvència econòmica perquè l’artista s’hi puga dedicar professionalment. Nogensmenys, el netlabel també concep material en vinils o cedés, però d’edició limitada i amb un tarannà col·leccionista.

Els primers netlabels apareixen l’any 1991 amb Kosmic Free Music Foundation seguit de Five Musicians (1995), Monotonik (1996) o Tokio Dawn Recordings (1997). A l’Estat espanyol, el fenomen no arriba fins l’any 2001 amb Plataforma_LTW, de la mà de l’artista madrileny Rec_Overflow.

D’ençà, en són tants que és quasi impossible escoltar tota la música que es genera. A més, tot allò publicat no té perquè ser bo. Per compensar el problema de la sobreinformació s’han creat plataformes (per exemple: http://www.phlow.es/) dedicades a la tria i crítica musical treballant amb el mateix rigor que les revistes especialitzades de prestigi. Aleshores, els segells en xarxa poden promoure la difusió de les obres i fer de «marca de qualitat» igual que els tradicionals.

D’alguna manera, la cultura netlabel subverteix les regles del joc: dinamitza unes formes de fer obsoletes i verticals heretades de la indústria discogràfica tradicional, vinculada a multinacionals i organismes privats d’explotació de drets, com ara l’SGAE. Aquests intermediaris es lucren de la gestió per un repartiment inequitable dels beneficis. Per la seua banda, el netlabel ajudaria a visibilitzar el treball creatiu i reduir-ne les barreres legals i materials mitjançant una nova regulació i una eina tant potent com internet, que acurta distàncies. En definitiva, es tracta de repensar allò que ja se sabia i aprofitar-se d’uns recursos que ofereix el món contemporani per revolucionar els modes de producció, difusió musical, etc., i fer-ho avinent per a qualsevol. Al cap i a la fi, el que es posa de manifest no és més que unes pràctiques vinculades a l’ideari DIY (Do It Yourself), que sempre ha existit al llarg de la història però reapareix amb el moviment punk dels 70/80, i que a casa nostra es podria traduir com «l’autogestió». La cultura netlabel entronca de ple amb eixa filosofia: el podem i volem fer-ho i no necessitem de grans estructures ni pressupostos milionaris, tenim ganes i au. En definitiva, el si no ara, quan; si no nosaltres, qui. Potser no és cap panacea, però almenys contribueix a democratitzar el panorama musical.

La Cultura Netlabel from Guadalupe Ruiz Sanabria on Vimeo.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

Information

This entry was posted on Agost 11, 2010 by in Altres, Netlabels and tagged , .

TWITTER

Síguenos en Twitter Siguenos en Facebook Siguenos por RSS Siguenos en Soundcloud Siguenos en Vimeo

Netlabels, Netaudio, Music and other things

Join 524 other followers

%d bloggers like this: